dimecres, 7 de novembre del 2007

Catalunya sota Espanya' d'Alfons López Tena (2007)

Havia sentit parlar extraordinàriament bé d’aquest llibre, però un cop llegit, em fa la sensació que me n’esperava més. Almenys en l’aspecte jurídic. Alfons López Tena fou membre del CGPJ a petició de CiU, l’òrgan jurídic més important de l’Estat, i ara últimament s’ha destacat arran de la publicació d’aquest llibre, de les seves aparicions televisives en programes de debat i per la fundació del Cercle d’Estudis Sobiranistes juntament amb Hèctor López Bofill, un professor de Dret Constitucional de la UPF i escriptor.

Si el llibre m’ha defraudat en part, no és perquè estigui en descord amb el significat del seu contingut, ni molt menys, sinó perquè jo m’esperava que essent López Tena una figura tan prestigiosa en l’àmbit jurídic, decidiria enfocar el seu al·legat per la independència de Catalunya en la seva experiència en el CGPJ i les decisions que s’hi prenien.

En canvi he constatat astorat com dedica la major part del llibre a la típica retòrica independentista (que és històricament certa i que comparteixo) que podríem trobar en altres autors que no han passat per les mateixes circumstàncies. Tot i així considero que López Tena aconsegueix emmarcar amb encert tots els aspectes de la relació entre Catalunya i Espanya.

Per sort per mi però, dedica la part central del llibre al cas que fa l’aparell judicial espanyol a la Constitució i a l’Estatut que amb textos ambigus han estat buidats de contingut de manera sistemàtica per totes les instàncies del poder judicial. L’autor parla també de com l’Estat espanyol fa cas omís del que diuen tractats internacionals que ell mateix ha ratificat i que haurien de servir per emparar millorar les reivindicacions culturals i polítiques de Catalunya, cosa que és un delicte contra el dret internacional. Com en el cas de la Carta Europea de les Llengües.

El llibre també dedica un capítol a demostrar amb dades contundents l’espoli fiscal a què és sotmesa Catalunya de forma reiterada des de fa trenta anys. I sorprèn llegir que a nivell Europeu també paguem una mica més del que rebem (no gaire però). I una dada interessant, l’any 1930 Catalunya representava el 40% del PIB de l’Estat i els catalans tenien una renda superior en un 87% a la mitjana espanyola. Una guerra civil, quaranta anys de franquisme i trenta de “democràcia a la espanyola” ens han dut al 18% del PIB i a tenir una renda un 22% superior a la mitjana. Us podeu imaginar com estaríem sense tot això oi?

Però la veritat és que el que m’ha impactat i esfereït més però (i el que penso que dóna més la talla de quin país és Espanya), és saber que segons l’Institut Fraser Espanya ocupa el lloc número 53 del món en termes d’independència judicial (rere Mali), i que tant en independència judicial com en imparcialitat, Espanya es troba darrere països com Botswana, Xile, l’Índia, Tailàndia o Jordània.